IN THE BELLY OF THE BEAST

Avui he recordat que l'única sortida és travessar-ho. He llegit la set d'aigua de la Muntanya de Sal. He trobat les llàgrimes que el món no va poder contenir, tancades dins meu. Una ampolla que sosté un vaixell que va salpar fa anys. Crec que ara recordo el meu nom. Ho crido a 52 hercis, però ningú no em pot sentir. El meu sostre és gel podrit, la taula sobre la qual havia de caminar. Ara me la porten. Serà la meva manta. Intento dormir-me i em pregunto: somien els androides amb ovelles elèctriques?