D'oriental a ambarada, un possible canvi de nomenclatura

La proposta és passar a anomenar-la ambarada, un terme neutre allunyat de polèmiques o segones interpretacions.

Es comença a parlar oficialment d'aquest canvi a la primavera del 2021 i algunes de les institucions més importants del sector com el Fragrance Foundation als Estats Units o la British Society of Perfumers al Regne Unit, han estat de les primeres donar suport a aquesta iniciativa, apuntant que el terme pot resultar ofensiu per a algunes persones i s'ha de revisar.

La denominació “oriental” ja es feia servir en relació amb la cosmètica i perfumeria a mitjans del segle XIX i feia referència a productes que venien de regions remotes. Aquesta fascinació per l'exotisme del que és desconegut i per països de cultures tan diverses va donar lloc al moviment artístic orientalista.


En què pintura, moda, dansa i tota mena d'expressió artística estava impregnada d'iconografia provinent d'altres regions i tot allò diferent, atípic.


Per tant, parlar de perfums orientals també és parlar del gust per la desconegut, de l'òpera de París, els dissenys de Paul Poiret, les excentricitats de la marquesa Casati i la belle epoque.

Però el concepte oriental també fa referència a ingredients provinents d'aquests països llunyans, que van anar incorporant-se a la paleta dels perfumistes, donant lloc a noves fragàncies: l'encens de l'Orient Mitjà, el cedre del nord d'Àfrica, el sàndal de l'Índia, l'oud del sud-est asiàtic i el gingebre de la Xina.

No va ser fins a principis del segle XX que les marques van començar a utilitzar-lo als seus anuncis i cap al 1930 que es va començar a descriure una fragància oriental com aquella amb notes enfustades, de vainilla, encens, fava tonka, pachuli, sàndal, el mesc o canyella. Aromes intenses, sensuals i càlides.

A partir d'aquí, la resta és història, i nombrosos perfums es van inspirar en aquest exòtic somni olfactiu d'orient: Shalimar de Guerlain, Òpium d'Yves Saint Laurent o Poison de Christian Dior, són algunes de les fragàncies més conegudes.

Si parlem purament de famílies olfactives, en perfumeria les fragàncies es classifiquen tenint en compte el seu perfil olfactiu, però també pel que evoquen. La primera forma de classificació és la que utilitzen els professionals i té una base científica quant a la procedència dels ingredients o al que repliquen. La segona classificació es relaciona directament amb la de percepció, interpretació i metàfora. En aquest punt és on es parla de perfums orientals o femenins, quelcom vinculat amb la cultura més que no pas amb fets.

Els perfums orientals també són coneguts com a ambarats, més enllà de per l'ús de l'ambre gris com a ingredient, per l'acord avainillat d'algunes resines present en les conegudes com a fragàncies orientals, com la popular Ambre 83 de De Laire.

De moment, és un debat que continua obert, i marques i professionals es van posicionant i revisitant el seu lèxic. Aquesta, com tantes altres discussions, té diverses lectures i la comunitat es troba en un moment de reflexió en què continuar treballant per la diversitat i la igualtat, així com en el suport a les comunitats locals i ingredients més sostenibles.